Enteogènesi

Xerrant amb els déus

una nit sense temps

em va sorprende descobrir

que habitem una canica

sota un cel de glaç i purpurina.

I quan les paraules

van perdre el seu fràgil sentit,

s’obriren les portes

i darrera hi havia la nit

ballant en nirvana.

Vaig ser la sorra

entre els meus dits,

vaig ser la mar immensa

on es perdien els meus ulls,

vaig ser la llum densa,

i la foscor infinita,

vaig ser jo per moments

i també vaig ser tu

i el tot alhora.

No sé ben bé

si hi vaig nèixer

o hi vaig morir.